Els orígens de Regencós cal buscar-los novament a Quermany, d’on ens arriba una llegenda ancestral. La llegenda del Tresor del Drac de Quermany, recollida en un poema de Joaquim Bonet i Miró. Narra que aquest fabulós animal custodiava en temps immemorial, dins les suposades restes d’un antic castell dalt la muntanya, un valuós tresor. Tal tresor resultà no ser altra cosa que un sac de blat i un sac de faves.
El romanticisme de la llegenda transforma el blat i les faves en or, però si no hagués estat així, els fruits de la terra haurien estat en aquell temps una autèntica riquesa que assentaria les bases del futur agrícola del poble.
Deixant de banda la llegenda i la pseudohistòria i centrant-nos en el rigor, hem de fer novament referència a l’emblemàtica muntanya. A l’altiplà del cim s’han trobat restes d’un antic poblament neolític, ja dins el terme de Pals. En els vessants meridionals de Quermany, que pertanyen a Regencós, hi ha les restes d’una suposada pedrera que s’explotà a l’època alt-medieval i que avui dia es troben ensorrades per les esllavissades de la part superior de la muntanya.
En destaca un bloc de pedra a mig tallar, que de ben segur es tracta d’un sarcòfag sense buidar. La presència en altres punts del terme de destrals polides, dona testimoni dels primers pobladors de l’època neolítica. Una d’aquestes pedres es guardava al mas Mató. Era de molta grandària i es va trobar llaurant un camp. Més a prop en el temps, les primeres referències gràfiques en què apareix el nom de Regencós daten de 1312.
L’etimologia d’aquest nom és complexa i discutible. Segons historiadors com F. de B. Moll o Moreu-Rey, Regencós deriva del nom propi germànic Reginkoz, fet que explicaria la pronúncia popular, que denomina el poble de Regincós i no Regencós. En els censos de 1365 a 1370 se l’anomena “Sclanyà e Rajacós” i s’hi comptabilitzen, entre ambdós pobles, un total de 48 focs o cases. Més tard, l’any 1395, apareix amb el nom de “Rivo Jonchoso” en un inventari de béns i jurisdiccions dels Cruïlles-Peratallada. L’autor de l’inventari va interpretar lliurement que Regencós derivava de “Riu de Jones”, essent més gran la seva imaginació que qualsevol curs d’aigua proper que mereixi l’apel·latiu de “Riu”.
La referència de l’any 1312 va donada per la concessió de privilegis, llibertats i immunitats que Jaume II va concedir a Escalanyà i Regencós, privilegis que foren atorgats anteriorment per Gilabert de Cruïlles. Se sap que almenys des d’aquesta data el poble de Regencós pertanyia, juntament amb Esclanyà i Begur, als Cruïlles, a qui foren venuts pel rei Pere el Cerimoniós. El fet de no esmentar-se en aquella època Regencós com a castell sinó com a lloc, fa pensar que la seva antiga muralla és d’èpoques posteriors, possiblement dels segles XIV i XV.
La muralla, de la qual es conserven encara restes, és el principal element històric de Regencós. Malgrat que gairebé tota està derruïda, o bé ha estat assimilada per les construccions civils posteriors, el seu traçat quadrangular és encara ben resseguible. En resten dues torres i dues entrades porticades. Una d’aquestes portes, la de ponent, vora la qual es conserva una de les torres, no té l’entrada primitiva, ja que l’arcada és de rajols i es prolonga amb un túnel amb volta de pedra. La presència de rajols dona fe de l’antiga activitat rajolera. L’altre element cohesionador és l’església de Sant Vicenç, que va pertànyer a la parròquia de Begur fins al 1788. L’edifici actual data de principi del segle XIX, possiblement entre 1805 i 1815, i no té un especial interès artístic.
Pel que fa a l’arquitectura civil, cal destacar alguns masos, com can Bofill, que té elements dels segles XVI i XVII; el mas Prats, de la mateixa època, i el conjunt de Puigcalent, dels segles XVII i XVIII, èpoques en què la principal activitat econòmica va ser l’agricultura.